Autor: Pablo Quintano Ruiz

Video Obrir la maleta

 

1.-Introducció.

Aquest text complementa el vídeo “Obrir la maleta” i vol ser una explicació breu del la meva singladura com a artista quins són els meus principals referents i de quina manera han afectat tant a mi com a la meva obra.

2.- Resum de la trajectòria artística.

Vaig començar la meva trajectòria artística als 15 anys, amb un encàrrec d’un retrat per a una revista de literatura. Aquest retrat va marcar força el que seria la meva trajectòria posterior en dos sentits. En primer lloc el retrat era realista i en segon lloc vaig cobrar-lo, cosa potser més important que la primera, al cap del dia.

El meu desinterès per tota forma artística contemporània -a excepció de l’hiperrealisme- van fer que d’una forma intuïtiva cerqués referents al passat, més que al present. El dibuix em va apropar en primer lloc a Leonardo da Vinci i posteriorment a Miquel Angel. De Miquel Angel vaig admirar sobretot la força i dinamisme essencials dels seus dibuixos i escultures. Tot i que el considero millor dibuixant que Miquel Angel, Leonardo da Vinci ha estat una influència no només com a artista sinó com a pensador i referent global. Aquests varen ser els meus dos primers referents a l’hora de començar a dibuixar, cosa que feia cada dia sense tampoc massa mètode. Únicament observava i copiava models. Però acabaré d’explicar els meus referents més endavant.

Més tard vaig començar a treballar en encàrrecs a l’oli, amb el retrat com a eix central però virant poc a poc cap al bodegó. En aquesta època, ja vaig començar a exposar a galeries, tot i que de la meva producció només un 25% ha estat en galeries. Com he dit, des de bon començament m’he centrat en l’encàrrec, doncs considero que és la pràctica artística que més s’ajusta a la meva filosofia de treball.

3.- Referents

Desenvoluparé aquí els meus referents, que he bosquejat parcialment al punt anterior.

• Miquel Àngel: D’aquest artista va admirar-me la línia dels seus dibuixos i la seva signatura natural a cada una de les seves petites obres dibuixades. La observació de nou, però amb una lleugera idealització, una petita desviació de la realitat, gairebé invisible i poètica.

• Leonardo da Vinci: M’interessà d’aquest artista el dibuix i la observació, però duts a l’obsessió. Entrar i traduir al paper allò essencial del que es dibuixa. Línies dures, absència total de por a l’error. Despullar la realitat d’allò que l’envolta per arribar a l’objecte. Un dibuix atomitzant, centrat en la descripció.

La influència d’aquests dos genis del renaixement ha estat cabdal en la meva manera d’entendre el dibuix tant a nivell teòric com tècnic. Dibuixo (i pinto) per a descriure una determinada realitat, per a explicar-me una determinada realitat. Estudio una determinada realitat, per humil que sigui. Però també a nivell pràctic; la realitat s’ha de treballar, s’hi ha d’arribar de la forma més fidel possible, més exacta possible.

• Caravaggio: De Caravaggio em va interessar la llum i el dibuix, però sobretot la llum. La forma en que pinta llums i ombres, de forma que les seves obres són estudis i enciclopèdies de la llum.
• Vermeer: L’obra petita, detallada, l’ús restringit de colors, l’eficàcia del cromatisme dut a la mínima expressió.

La influència d’aquests dos pintors ha estat cabdal en la meva pintura, si més no en l’inici. Varen ser una manera d’iniciar-me en una pintura tancada, d’estudi, reflexiva i que m’atreia tonalment en aquell moment.

• Velázquez: La llum, la forma i el realisme a un nivell que superava la resta dels anteriors. Definitivament aquest artista va ser un abans i un després en la meva concepció de la pintura.

Tot i que en aquella època jo ja pintava hiperrealisme, la forma en que Velázquez s’aproxima a al realitat és el que sempre he tingut pendent, el meu objectiu: Pintar de forma aparentment senzilla les coses més complicades.

4.- Connexió entre trajectòria i referents.

Com he apuntat anteriorment aquests referents no només són un referent estètic sinó també uns referents en la manera en com entenc la meva practica artística, que baso en encàrrecs o en estudis. Entenc la pràctica artística com una activitat individual i de creixement personal més que col·lectiu. No te per a mi massa interès el que desencadeni en la societat el que pinto, dibuixo, esculpeixo o escric.

5.- Conclusió final

Tot i que comento tots aquests referents, tal com vaig dir a la presentació de l’assignatura, fa molts anys que estic apartat tota pràctica artística i en conseqüència i siguent franc, no puc dir que aquestes siguin les meves influències actuals. Ho són (com ho es també l’actitud) de quan em dedicava a pintar.